ANDREA ROS

ACTRIU, DOULA I ACTIVISTA

«La meva lluita són les mares; la del feminisme no ho és»

ANDREA ROS

ACTRIU, DOULA I ACTIVISTA

«La meva lluita són les mares; la del feminisme no ho és»

 

Andrea Ros (Terrassa, 1993) és actriu, doula i activista. Fruit de la transformació personal que va viure amb la seva maternitat, l’any 2018, i paral·lelament a la seva carrera artística, va crear Madremente, una llavor de sororitat i de cures envers la maternitat que enguany s’ha desvirtualitzat en un espai d’acompanyament al barri de Gràcia. Amb ella parlem a fons de l’abús de poder envers les dones en el món de la interpretació, dels drets vulnerats de la infància i del repte pendent del moviment feminista amb la maternitat.

Fa dos mesos que vas obrir les portes de l’espai Madremente a Barcelona. Com estàs?

Il·lusionada, veient que les coses poden canviar. D’alguna manera, hem comprovat que les dones necessitem la presència, la pell, la veu de la gent a prop. Especialment a l’embaràs i al puerperi, que són moments molt delicats i vulnerables en la vida de la dona, i que requereixen una comunitat que sostingui les emocions de la mare. Jo ja ho sabia; per això ho vaig obrir, però ha servit per constatar-ho. Les dones hi arriben, s’asseuen i sospiren tranquil·les, veient que han arribat a un lloc que és casa seva.

Ets mare de dues criatures. Què ha significat la maternitat per a tu?

Una transformació. Ara soc una altra persona. De fet, totes les dones ho som després de ser mares. Però, efectivament, en el meu cas, ha estat una revolució. Ha coincidit en una etapa de la meva vida en què jo m’estava buscant; vaig ser mare amb 23 anys i encara hi havia molt per fer de la dona que soc avui. I ho vaig poder fer paral·lelament amb la meva maternitat: i ho he pogut fer amb molta més intensitat, precisament, perquè els meus fills estaven tota l’estona posant-me un mirall davant i fent-me preguntes.

En aquest procés de transformació, quines han estat les teves referents?

Al principi no en tenia, de referents, i em vaig topar amb una mancança. És clar, vaig ser mare tan jove que al meu entorn no n’hi havia, de mares… Però, a poc a poc, vaig anar trobant autores que van marcar el meu camí. I, a banda, la primera dona que em va impactar més fort va ser la Marta Torrón. La vaig conèixer al meu primer postpart i em va salvar la vida. Em va curar de coses que es creien incurables sobre el meu sòl pelvià. I al cap de poc temps va aparèixer també la Paola Roig; totes dues van arribar com a professionals, però es van quedar com a germanes. Sens dubte, són les dues dones que més m’han marcat. I, més endavant, la xarxa de dones que jo he anat creant, dones anònimes amb qui he anat compartint coses. Per Instagram parlo amb centenars de dones.

Com portes la gestió d’Instagram?

El problema que tenen les xarxes socials és l’anonimat: darrere d’una foto qualsevol i un nom qualsevol, la gent se sent amb el dret de dir el que sigui. Fins i tot hi ha dones que m’han dit de tot i després me les he trobat en algun lloc en persona i no han estat capaces de saludar-me. Que fàcil és jutjar a través de les xarxes quan després no són capaces ni tan sols de saludar! Igualment, el que em passa amb les haters és que, com que crec tant allò que defenso, difícilment em poden fer mal amb les coses que em retreuen. El tema en el qual més m’he posicionat ha estat el de l’explotació reproductiva i se m’han dit moltíssimes coses. Afortunadament, a poc a poc vaig aprenent.

“L’explotació reproductiva vulnera els drets dels infants: els nadons són persones, i no les podem comprar”

Fotos de IVAN GIMÉNEZ

Quin és el conflicte amb què t’has trobat en l’àmbit de l’explotació reproductiva?

L’explotació reproductiva vulnera els drets dels infants malgrat que hi ha posicionaments que defensen i romantitzen l’altruisme en uns casos concrets en els quals se suposa que es practica de manera, aparentment, bonica. Però ningú pensa en les conseqüències de l’explotació reproductiva en els nadons. Els nadons són persones, i no les podem comprar. Punt. Per això, el meu posicionament contra l’explotació reproductiva és ferm i sense fissures. La separació per a tota la vida de la mare i la criatura, també anomenada ferida primal, suposa un trauma del qual mai es recupera un nadó.

La maternitat remou moltes coses. Entre d’altres, l’educació amb què hem crescut i les criatures que vam ser. Com recordes la teva infantesa?

Uau… Vaig tenir una infantesa amb moltíssims matisos. Em recordo com una nena feliç; però, a mesura que miro cap enrere, m’adono que hi ha moltes coses… He pogut parlar amb la meva mare sobre com va ser el meu naixement i reviure allò que jo no en recordo de forma conscient; em va remoure molt. El meu naixement va ser molt violent: vaig néixer amb una maniobra de Kristeller, em van separar de la meva mare només néixer… i això impacta l’infant i l’adult, més endavant. Això, jo no ho sabia fa alguns anys i ara em serveix per entendre moltes coses: tenia molta por que m’abandonessin i molta necessitat de confirmar que la gent m’estimava. A priori, vaig ser una nena feliç i ben acompanyada, però és evident que el naixement marca la vida. I això no és una reflexió hippy, sinó que són les bases de la psiquiatria.

Bona part de la teva trajectòria dels últims anys ha estat marcada per la lluita de l’acompanyament a les mares. Com i quan ho decideixes?

Ho vaig decidir al meu primer embaràs. Recordo que no estava feliç i que vaig sentir la necessitat de parlar sobre això, que per mi era estrany, perquè suposadament l’embaràs havia d’anar acompanyat de felicitat. Tenia el meu perfil d’actriu a les xarxes i vaig crear el de Madremente, perquè no volia barrejar les coses. Vaig començar a explicar la meva experiència i ràpidament va créixer. Va arribar moltíssima gent compartint-me experiències i va anar derivant en divulgació: feia reculls d’informació, creava espais de trobada i de conversa amb l’objectiu de fer xarxa… I, a poc a poc, vaig anar descobrint que necessitava acompanyar-les i que això havia de ser la meva vida. Ho feia des del teatre, feia tallers de teatre per a mares i programava els professionals que ens poguessin acompanyar. I finalment vaig decidir formar-me. Ara ja ho faig com a professional formada.

 

Fotos de IVAN GIMÉNEZ

“Sembla que ser mare és complir el manament patriarcal; al contrari, és una experiència femenina que ens ha estat robada”

Dius que estàs obsessionada a ocupar l’espai públic amb la maternitat.

És que les mares som a tot arreu, però acabem amagades a casa, i això fa que ens tornem boges! La maternitat ha de ser compartida. Sempre ho ha estat, menys ara, que és modern això de viure soles en un pis petit. I, perquè sigui compartida, cal ocupar l’espai: no pot ser que totes sapiguem quan hi ha futbol, pel trànsit o perquè la gent vesteix d’una manera determinada… i, en canvi, les mares no tenim un espai on descansar. Ni tan sols els bars estan adaptats perquè hi estiguem amb els nostres nadons; tampoc els carrers, les voreres… On anem les mares? És urgent que les mares tinguem un espai on compartir.

Ets crítica amb el feminisme. Per quin motiu?

Durant molt de temps incloïa l’etiqueta feminista a la meva descripció, però la vaig treure perquè la meva lluita són les mares, i la lluita del feminisme, no. El feminisme té un deute enorme amb la maternitat. Si mirem el context històric, té tot el sentit que la segona onada del feminisme trenqués amb la maternitat. Però som a la quarta onada i comencem a fer tard… El moviment feminista té molt clar que la maternitat serà desitjada o no ho serà —fent referència al dret a l’avortament—; però, en canvi, no ho té tan clar amb les que sí que volem ser-ho. Sembla que ser mare és complir el manament patriarcal, i res més lluny. Al contrari, és una experiència femenina que, com també moltes d’altres, ens ha estat robada. Cal recuperar el part i la maternitat plaent. La maternitat s’ha tornat una càrrega anul·lada i amagada que no sosté ningú: ni el sistema ni el feminisme.

Alguns corrents del feminisme fins i tot defensen l’antireproducció. Què en penses?

És superlícit. El que passa és que la lluita feminista també passa per ser una mare diferent. Ser mare no vol dir ser la mare abnegada que el sistema patriarcal vol que siguis. I no deixa de ser una experiència femenina… Em guanyaré enemics dient això, però les mares haurien de ser al centre, i el problema és no haver-les escoltat fins ara.

Defenses el feminisme maternalista. Creus que hi ha un desconeixement sobre aquesta qüestió?

És clar. Ni jo la coneixia. El feminisme maternalista posa la infància i les mares al centre, perquè entén que només així podrem canviar el sistema. Al cap i a la fi, si cuidem les mares, i les mares poden cuidar amb informació i recursos les seves criatures, la infància creixerà d’una manera totalment diferent: amb millors vincles i amb més seguretat. Durant molt de temps he defensat algunes coses que després he vist que l’any 76 ja hi havia autores que defensaven. Com pot ser que això existís, i jo no només no ho sàpigues, sinó que hagi arribat fins aquí sense tenir-ne referents? El que passa és que sí, és un corrent del feminisme molt desconegut i, alhora, hauria de ser la base de tot.

“El patriarcat genera un interès mediàtic que alimenta la rivalitat entre feministes”

Fotos de IVAN GIMÉNEZ

No has hagut de renunciar a res per la teva maternitat?

Sí, això sí. Si ha passat un mes i mig des que he parit i m’ofereixen una pel·lícula, l’haig d’agafar, perquè, si no, no menjo. Això sí que ho he viscut. La Sara Sálamo ho va mostrar al seu Instagram fa poc: ha estat rodant una pel·lícula amb un nadó de dos mesos en una caravana amb l’avi cuidant-lo i ella traient-se llet entre toma toma. Sobrevivim, perquè volem criar i treballar a la vegada, però no sé fins a quin punt això és digne.


Vivim en un sistema patriarcal i masclista que vol rivalitat entre les dones. Per quin motiu penses que passa això?

És allò amb què hem crescut. Jo treballo perquè les dones estiguin acompanyades i veig el que passa quan sumem forces. I, quan ho veig, tinc clar per què volen impedir-ho. La força i l’energia que es genera quan estem juntes és molt especial.

De fet, hi ha una tendència a amplificar les discrepàncies entre feministes. Va passar entre Aina Clotet i Leticia Dolera, i passa cada dia. Com ho veus això?

Evidentment, el patriarcat genera un interès mediàtic que alimenta aquesta rivalitat. En aquest cas en concret, cadascuna d’elles tenia la necessitat de fer pública la seva perspectiva, i van poder fer-ho a través de comunicats. El que jo em pregunto és quina pot ser la resolució dels conflictes d’una forma més conciliadora. Em ressona molt més poder parlar dels meus conflictes i escoltar, que no pas fer una carnisseria mediàtica. Són oportunitats que tenim de fer les coses diferents.

Parlem ara de la teva trajectòria com a actriu. Quan comença el teu interès per la interpretació?

A l’escola, quan plovia, fèiem sessions de teatre a l’aula de psicomotricitat. I jo tornava a casa cada dia dient que volia fer teatre. Un dia vam fer una mostra de La Ventafocs i jo n’era la narradora. En un moment donat, la Ventafocs s’havia de canviar de vestit per convertir-se en princesa: i, en una de les dues funcions que vam fer, va tenir molts problemes amb els vestits i trigava molt a sortir. Aleshores em vaig posar a improvisar. I quan va acabar la funció, els vaig insistir als meus pares, que havien vist la improvisació. Ho van tenir clar. Em van portar a una companyia de teatre amateur amb la qual vaig estar 9 o 10 anys rodant per tots els teatres de Catalunya i, paral·lelament, vaig fer publicitat. I aquest segon camí em va portar a fer el film Salvador (Puig Antich).

La desigualtat laboral és una de les moltes discriminacions que patim les dones. Algunes actrius alerten que el debat sobre la maternitat és sovint un patiment afegit a la vostra professió. T’hi sents identificada?Tot i que jo no ho he patit, considero que existeixen moltes carències. Jo vaig ser mare per primera vegada sent membre de la companyia del Teatre Lliure, i se’m va facilitar en tot moment la meva baixa o que el meu fill fos al teatre. Ell ha estat en assajos, en estrenes… sense cap problema. També he de dir que no sé si aquesta és la millor conciliació; però, en tot cas, hi vaig trobar facilitats. El meu segon embaràs, el vaig passar rodant una pel·lícula i també em vaig sentir molt cuidada.

Tot i que jo no ho he patit, considero que existeixen moltes carències. Jo vaig ser mare per primera vegada sent membre de la companyia del Teatre Lliure, i se’m va facilitar en tot moment la meva baixa o que el meu fill fos al teatre. Ell ha estat en assajos, en estrenes… sense cap problema. També he de dir que no sé si aquesta és la millor conciliació; però, en tot cas, hi vaig trobar facilitats. El meu segon embaràs, el vaig passar rodant una pel·lícula i també em vaig sentir molt cuidada.

Fotos de IVAN GIMÉNEZ

“No puc viure pensant que hi ha tantes dones patint, quan hi ha una solució tan fàcil com és escoltar-les”

No has hagut de renunciar a res per la teva maternitat?

Sí, això sí. Si ha passat un mes i mig des que he parit i m’ofereixen una pel·lícula, l’haig d’agafar, perquè, si no, no menjo. Això sí que ho he viscut. La Sara Sálamo ho va mostrar al seu Instagram fa poc: ha estat rodant una pel·lícula amb un nadó de dos mesos en una caravana amb l’avi cuidant-lo i ella traient-se llet entre toma toma. Sobrevivim, perquè volem criar i treballar a la vegada, però no sé fins a quin punt això és digne.

La també actriu Alicia Reyero explicava en un reportatge a CRÍTIC que algunes representants recomanen amagar que les actrius hagin estat mares. Com ho veus?

El problema és que al món de la interpretació hi ha una tendència de cronificar els embarassos. Jo vaig ser mare, i a mi em van deixar de trucar, quan a mi se’m trucava. Encara hi ha aquesta cosa de donar a entendre que les mares som inútils, que només podem criar.

Bé, en el teu cas, tens 28 anys, dues criatures, fa 22 anys que exerceixes d’actriu i has parit dues iniciatives sobre maternitat: Expándete i Madremente. Quina és la clau per arribar a tot?

El foc que sento dins meu. No puc viure pensant que hi ha tantes dones patint, quan hi ha una solució tan fàcil com és escoltar-les. Jo em vaig sentir sola i vaig decidir que no volia que cap dona estigues sola mai més. Ens encreuem cada dia pel carrer transitant per les mateixes emocions. Com és possible que no ens acompanyem?

El sistema és hostil amb la maternitat i amb la conciliació.

Clarament, vivim en un sistema que no permet conciliar. No només a les famílies que tenim criatures, sinó en general. De fet, el capitalisme es nodreix d’això. Jo arribo a tot a través d’una cosa que genera molt de conflicte i que és la corresponsabilitat: jo he decidit ser mare amb un company; per tant, les coses van al 50%. Malauradament, no tothom pot dir-ho. Però la realitat base perquè jo pugui ser qui soc és que el meu company s’encarrega del que li toca.

Hi ha una part de renúncia?

És clar, aquesta és la segona clau. De la mateixa manera que, a l’inici de la meva maternitat, vaig renunciar a tot el que no eren les cures, ara soc en un punt en què necessito que els meus fills entenguin que jo soc moltes coses més enllà de la “mama”. Em sabria molt greu que els meus fills es pensessin que jo només soc mare i que no tinc altres interessos. Quines ales els donaré si els dic que només poden ser una cosa? Per a mi, és important que ells puguin trobar també les coses que, com em passa a mi, també els facin cremar l’estómac

“Quan vaig denunciar abusos a les dones en el món del teatre, se’m va linxar molt públicament”

Fotos de IVAN GIMÉNEZ

Contra la invisibilització de la maternitat, juntament amb la Paola Roig vas escriure la sèrie Maternidades, que es pot veure a Instagram. Trobes a faltar ficció sobre aquesta temàtica?

És clar, aquesta sèrie ens la van tirar enrere perquè “només anava de mares”.

Què vols dir? Vas arribar a proposar-la a alguna productora?

Sí, sí. I la resposta va ser que no la volien perquè només parlava de mares. És clar, com Fariña és només de narcotràfic. Que vol dir “només de mares”? La maternitat és hiperprofunda. I tot el que travessa les dones al postpart també. Com pot ser que s’invisibilitzi d’aquesta manera? A la ficció tenim la mare sexy i la mare amargada. Però mai la mare no és la protagonista. I aquí està l’error.

Algun cop t’he sentit dir que no existeixen personatges femenins interessants a la ficció. Ho continues pensant?

Crec que està canviant. Estan sortint projectes potents en l’àmbit femení, com la sèrie de la Leticia Dolera, per exemple. Diria que som en el bon camí, però encara hi ha molt camí a fer. Encara sembla que hi ha un gènere que és el de “pel·lícules de noies”. Jo conec dones que han presentat projectes a productores grans que els han dit que no perquè ja tenien cobert el “contingent de pel·lícules de noies”. Però quin contingent és aquest? És absurd; en canvi, es defensa amb molta fermesa des de les productores.

Un tema recurrent en el món de la interpretació és l’abús de poder envers les dones. Tu mateixa vas denunciar fa alguns anys el maltractament psicològic que vas patir al Teatre Lliure. Va ser difícil trencar el silenci?

No, difícil va ser el que va venir després. A mi, parlar de les coses que em passen mai m’ha resultat difícil. Oi més quan són coses en les quals crec.

Et vas sentir acompanyada en aquesta denúncia?

Sí i no. Se’m va linxar molt públicament. Vaig ser la primera a denunciar una cosa així, i la professió em va donar més suport en privat que no pas en públic. Però sí, vaig estar acompanyada pel meu entorn.

Fins a quin punt es tendeix a qüestionar quan una dona alça la veu?

El sentir de les dones és secundari. Les dones som intenses, tenim canvis hormonals, estem amb la regla, som histèriques… i aquest relat minimitza tota la vivència traumàtica. Perquè, és clar, som tan sensibles i ens ho prenem tot tan a la valenta…

Fotos de IVAN GIMÉNEZ

“Amb el pretext de la pandèmia, els serveis sanitaris han estat molt negligents amb la cura de les dones”

Anem acabant. Darrerament has estat molt crítica amb el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, per la violència obstètrica exercida. D’on neix aquesta denúncia?

La denúncia neix perquè, sota el pretext de la pandèmia, els serveis sanitaris han estat molt negligents amb la cura de les dones: les dones han parit soles; no deixaven passar els acompanyants fins que no anaven al paritori, i això es tradueix en moltes hores de soledat. Ara com ara, moltes dones encara van soles a les ecografies, proves on es donen notícies importants com ara pèrdues gestacionals, per exemple. S’han separat mares i nadons sistemàticament, quan totes les organitzacions de pediatria i d’obstetrícia diuen que no només no cal, sinó que és millor que estiguin juntes, fins i tot quan la mare és positiva… En definitiva, amb l’excusa de la Covid-19, hem anat enrere en molts dels drets que ja havíem assolit.

Vas rebre alguna interpel·lació per part de Salut?

No, cap. Ja m’hauria agradat. I comença a ser urgent que el Departament de Salut accepti que no es va gestionar bé. I que aquesta autocrítica vagi acompanyada d’una reparació sistèmica de les negligències que s’han dut a terme, de forma conscient o inconscient; jo aquí no hi entro. Entenc que el sistema estava col·lapsat i que era la primera vegada que teníem una pandèmia d’aquestes característiques i no hi havia precedents. Però cal autocrítica i un protocol de reparació.

Trobes a faltar que les personalitats públiques es posicionin més sobre qüestions públiques?

Sí, és clar. La qüestió és que jo no puc no fer-ho. Em pregunto: perdré una feina pel fet de dir que la gestació subrogada és explotació reproductiva? No ho sé, i, si la perdo, d’acord. No puc deixar que se segueixi violentant les dones i que hi hagi un discurs amb intencionalitat feminista que hi doni suport. Jo he vist famílies que compren nadons i que posen el hashtag de feminisme. I no, no. Això, segur que no.

La teva vida està marcada per la interpretació i l’acompanyament a la maternitat. En quina faceta et sents més còmoda?

He passat per fases. Com que he estat tant de temps sense treballar com a actriu, d’alguna manera per protegir-me, m’he sentit més còmoda com a doula. Però després torno a rodar i sento que és casa meva. Visc aquests dos camins que, a poc a poc, vaig aconseguint que es complementin. De fet, amb la sèrie Maternidades vam aconseguir trobar l’equilibri entre l’activisme maternal i la feina com a actriu. Assumeixo que tinc dues feines, com tantíssima gent.

Ara també debutes com a escriptora: el 23 de febrer veurà la llum el llibre Lo hago como Madremente puedo. Amb aquesta afirmació va començar tot, no és així?

Totalment. L’any 2017, quan vaig crear Madremente, ho vaig fer creant samarretes amb aquesta frase. Estic que m’esclata el cor de l’emoció. He escrit un llibre per a nosaltres, les dones, i per a les que estan per venir, perquè sàpiguen que les seves vivències i relats són importants. Mereixem dignitat i plaer en totes les facetes de les nostres vides, i em trencaré la cara cada dia perquè cap dona no estigui sola mai més.

A banda d’aquest, quins altres projectes tens ara entre mans?

El 24 de desembre estreno pel·lícula a Netflix, A 1000 km de la Navidad‘. I, finalment, a finals de la primavera estaré a la Villarroel, amb l’espectacle Una teràpia integral, de Cristina Clemente i Marc Angelet, juntament amb Abel Folch, Roger Coma i Àngels Gonyalons.

Entrevista publicada en:

Critic diari