ELENA CRESPI

PSICÒLOGA PERINATAL I SEXÒLOGA

«Sense la mirada transinclusiva no hi ha feminisme, hi ha transfòbia»

ELENA CRESPI

PSICÒLOGA PERINATAL I SEXÒLOGA

«Sense la mirada transinclusiva no hi ha feminisme, hi ha transfòbia»

Elena Crespi Asensio (Torelló, 1981) és psicòloga perinatal, sexòloga i impulsora de Con V de Violeta, un congrés online feminista que enguany celebra la seva segona edició del 28 al 31 de març. Amb la inscripció gratuïta, les ponències es podran veure durant 24 hores i, amb el Passi Violeta, les ponències s’adquireixen per sempre i es poden veure en format vídeo i àudio.

La meva infantesa ha estat protagonitzada per dones que han estat sempre al meu costat, la meva mare i la meva iaia: cuidant-me, alimentant-me, protegint-me, ajudant-me a créixer. Dones que no només treballaven a casa sinó que també ho feien fora de casa. Superwomans. I d’homes que també m’han cuidat molt (el meu pare i el meu avi) i que, en alguns aspectes han trencat amb el model de masculinitat hegemònica, però que també han representat molt bé els rols tradicionals patriarcals. La logística domèstica i emocional sempre ha estat de les dones de la meva família. Espero que la meva generació i amb la meva canalla ho estiguem fent diferent.

Per quin motiu és important començar a revisar el nostre feminisme?

Perquè només així ens n’adonem de tots els aprenentatges masclistes que hem integrat. Submergir-te dins del feminisme és una feina d’aprenentatge i revisió constants perquè cada dia ets més conscient de moltes coses que havies normalitzat i que, realment, són masclistes. El mateix passa quan aprens a detectar els racismes quotidians, el capacitisme, la lgtbiqa+fòbia, etc.

Trobes a faltar aquesta mirada transinclusiva en altres congressos feministes?

De fet, aquesta també va ser una de les motivacions que va fer néixer Con V de Violeta. Perquè sense la mirada transinclusiva no hi ha feminisme, hi ha transfòbia. I la lluita feminista és una lluita interseccional des d’on treballem per ser conscients de les opressions que vivim les dones (cisgènere i trans) i com aquestes opressions es multipliquen si, a més, formes part d’altres col·lectius oprimits.

En la majoria d’espais que s’han popularitzat hi ha una mirada clarament cisheterocentrada i en d’altres inclús s’incorporen a ponents trànsfobes. Pots imaginar que en un espai d’aprenentatge hi hagi algú defensant teories racistes? o feixistes? Jo almenys no m’ho imagino en espais on es vetlli pels drets humans, per tant, els discursos trànsfobs no són, ni molt menys, discusos feministes.

La divisió entre feministes és real o és una construcció del patriarcat?

Aquesta divisió entre feministes és una de les grans victòries patriarcals i capitalistes. Si estem dividides som menys fortes, per tant, si estem enfrontades encara serem menys dèbils. Si penso només en mi i menystinc el que passa a les altres persones, guanya el patriarcat i el capital. És per això que necessitem sumar forces i anar totes juntes. 

Fa uns dies deies que estàs qüestionant molt la teva identitat de gènere. Quin ha esta tel teu procés?

Estic en ple plantejament de tot plegat, però, tinc clar que m’han educat dins d’uns rols que no són justos i que se m’han vetat moltes oportunitats per haver-me etiquetat com a dona al néixer. I a partir d’aquí m’he començat a plantejar què vol dir ser dona.

I què vol dir?

Quan vaig tenir la primera regla em van dir que ja era una dona, m’han educat per pensar que la maternitat forma part de la meva essència, per creure que sóc més sensible, que he de ser bonica… i llavors em plantejo: què és el que em fa realment dona? Els rols que m’han inculcat o el cos que tinc? Tot allò que m’han dit que em definia com a dona no m’hi defineix. Per tant, crec fermament que el futur és no binari. Que ens han encaixat en dos identitats que se’ns queden curtes. Hi ha una part de mi que se sent dona (no sé ben bé per què) i una altra part que creu que el binarisme m’estreny. Per tant, els pronoms femení i neutre em representen força. No sé cap a on anirà aquest qüestionament, en tot cas, crec que qüestionar-me és molt positiu i m’enriqueix moltíssim.

La maternitat ha estat històricament un tema incòmode pel feminisme. Per quin motiu?

Com que la societat patriarcal ens ha imposat la maternitat, durant una de les onades feministes (crec que la 3a), es va cridar per la llibertat sexual i les feministes se’n van anar a l’altre extrem. “Si el patriarcat vol que siguem mares, farem el contrari, no ho serem”. I en el fons això tampoc dóna més llibertat a les dones. Una dona que vol ser mare no és menys feminista. EL problema no és voler ser mare o no, el problema és que ens eduquin com si això fos l’única cos aque ens pot fer feliç, com si fos una obligació. Per tant, hem d’educar a les nostres criatures sense que la maternitat sigui una imposició. I hem de garantir que no hi hagi desigualtats per qui decideixi ser mare.

"Des de ben petits, amb la socialització de gènere, ja estem dient als nens que tenen uns drets i uns deures diferents dels que tenen les nenes i això té unes conseqüències nefastes."

Fotos de Sara Blázquez

Com podem educar a les nostres criatures en el feminisme?

És una de les grans tasques que tenim perquè la nostra canalla és qui té l’oportunitat de fer diferent moltes de les coses que hem fet nosaltres. No tinc prou espai per poder-ho expliCar aquí perquè no acabaria mai de reflexionar sobre tot el que podem fer però sí que crec que les famílies tenim la gran responsabilitat de ser un bon exemple, d’escollir recursos que ajudin a l’educació per la igualtat i que a les escoles l’educació feminista estigui a primera línia dels currículums escolars. És molt difícil canviar tot el que s’està fent als mitjans de comunicació, dibuixos animats, sèries, pel·lícules, xarxes socials… per això és important poder educar a les noves generacions perquè tinguin mirada crítica i aprenguin a identificar el masclisme.

El gran repte aquí, per mi, és com eduquem als nostres nens. Perquè des de ben petits, amb la socialització de gènere, ja estem dient als nens que tenen un drets i uns deures diferents dels que tenen les nenes i això té unes conseqüències nefastes.

Per acabar, quin creus que és el principal repte del feminisme dara en endavant?

Que la sororitat entre nosaltres segueixi creixent i que els homes facin un pas per convertir-se en autèntics aliats feministes.