J´ULIA BARCELÓ

ACTRIU, DIRECTORA DE TEATRE I ACTIVISTA

«Ningú neix odiant el seu cos,
és el sistema que ens fa rebutjar-lo»

JÚLIA BARCELÓ

ACTRIU I DIRECTORA DE TEATRE

«Ningú neix odiant el seu cos,
és el sistema que ens fa rebutjar-lo»

Júlia Barceló (Barcelona, 1985) és actriu, directora de teatre, activista per l’alliberament corporal i autora de Operació Biquini (Flamboyant, 2021).

Vaig tenir una infància molt normativa, però durant l’adolescència era inevitable sentir-se amb la sensació que sempre hi havia alguna cosa malament amb el teu cos. La pitjor època va ser dels 18 a finals dels 20 perquè va ser quan vaig decidir ser actriu professional: em sentia molt més jutjada per la forma del meu cos i em vaig sentir obligada a fer molta dieta i exercici. La relació amb el meu cos era un contradicció constant perquè per una banda sempre m’he sentit bé, però, alhora l’exigència és molt més alta quan et dediques a ser actriu professional perquè tu només veus que treballen les actrius molt primes. Potser a mi mai em van dir directament que m’aprimés (a moltes actrius sí que els hi ha passat) però la sensació que tenia dins de la professió és clara: has d’aprimar-te si vols tenir feina.

Quan i com vas començar a prendre consciència de la pressió estètica que patim?

Cap als 30 vaig començar a veure claríssim que no em volia passar la vida obsessionada en canviar el meu cos, per a mi ser actriu no és això. I com més dieta feia menys a gust em sentia. Així que vaig començar a intentar articular políticament aquesta sensació interna i, per sort, moltes feministes havien parlat del tema des de fa anys. La meva primera gran revelació va ser descobrir les activistes antigrassofòbia i tota la feinada que fan.  Lluiten pel seu alliberament però ens ajuden a totis, mai els hi agrairé prou tot el que m’han ensenyat.

Qui hi ha darrere de la pressió estètica?

Aquesta és la pregunta més important, perquè, el primer pas per alliberar-te de la pressió estètica és adonar-te que és una eina claríssima de control dels nostres cossos per part del patriarcat i una manera de tenir moltíssima gent avergonyida pel seu cos, cosa que farà que compris molts productes i necessitis constantment assessoraments dietètics: això són moltíssims diners. Va ser el capitalisme qui va generar aquestes necessitats per canviar el nostre cos amb coses externes, ho porta fent des de fa molts I molts d’anys I no pararà de fer-ho. Per això és important adornar-se que si tenim vergonya corporal és perquè ens han dit que l’hem de tenir, no perquè sigui una cosa innata. Ningú neix odiant el seu cos, és el sistema que ens fa rebutjar-lo.

Com ens afecta?

De moltíssimes maneres. Ens afecta a l’hora de menjar, de gaudir d’una festa, d’un bany a la platja o a la piscina, en les nostres relacions sexuals, a l’hora de demanar feina… és molt més profund del que sembla. De fet sempre s’ha tractat la pressió estètica com una “tonteria que teníem les dones al cap” I el que diem les activistes per l’alliberament corporal és que no se l’ha de banalitzar, que té conseqüències terribles i que genera violència estètica cap als nostres cossos.

Dius que l’ideal estètic és una trampa, perquè?

Naomi Wolf diu que és ideal perquè no existeix. Mai podrem aconseguir l’ideal estètic, mai. Per molt a prop que ens hi trobem el nostre cos seguirà envellint, canviant de mil maneres. Està fet perquè cap persona s’hi pugui sentir a gust. A més l’ideal estètic canvia, tot I que sempre ha mantingut la primesa, en cada època ha definit què era vàlid o no segons el que els hi interessava a les empreses de la cosmètica, moda… Ara em depilo molt les celles, ara em poso productes perquè em creixin més pèls. A ningú li molestava la cel·lulitis fins que algú va dir que l’havíem d’eliminar. I eliminar la cel·lulitis és tan absurd com treure’ns les pestanyes: més del 90% de dones en té, per tant, estem lluitant contra una cosa que és natural en els nostres cossos, no és cap defecte.

La pressió estètica afecta més a les dones que als homes, oi?

Moltíssim més, és veritat que el braç del capitalisme vol que tothom se senti malament amb el seu cos però per a les dones la pressió estètica és molt més asfixiant. L’ideal estètic és encara més impossible I el rol de gènere que demanda ens col·loca en un lloc  de clara inferioritat. Un home que no és normatiu no patirà tant de rebuig social com una dona, una persona trans o un persona no binària  que no sigui normativa.

I a les actrius especialment? Perquè?

Perquè som la peça que necessita el sistema per a generar una representació. Hem de ser models d’aquest ideal per a que tot funcioni. Per això és tan important que les persones que estan darrere les càmeres i darrere els escenaris tinguin perspectiva feminista, perquè només podem lluitar contra la pressió estètica si canviem la representació i apostem de veritat per la diversitat corporal. En primer lloc des de les escoles d’interpretació, cap persona hauria de negar-se l’oportunitat de ser actriu per no tenir un cos normatiu, si passa això és que hem fallat moltíssim com a professió.

Viure frustrades amb el nostre cos és més rentable per patriarcat? Per quin motiu?

Perquè totes les hores que inverteixes en canviar el teu cos són hores que no aprofites per enderrocar el sistema. La pressió estètica ens fa autocensurar comportaments, ens impedeix fer coses especialment en l’esfera pública, ens ataca la nostra confiança… Portem una gàbia incorporada i l’hem de destruir.

La violència estètica té molts nivells diferents. Avui llegia a l’Ara que enguany, com a mínim, 7 dones han mort per operacions en ‘clíniques de garatge’. Tenim prou consciència com a societat del que suposa la violència estètica?

Com tota la violència exercida cap a les dones ha estat silenciada i alhora normalitzada. L’Esther Pineda és una activista que precisament lluita per fer visible tota aquesta violència que reben els nostres cossos al passar per operacions estètiques, en molts casos sense cap garantia. Però fins i tot les operacions “ben fetes” poden tenir conseqüències perilloses i hi ha molt poca informació al respecte. Si la gent ho sabés segurament no s’operarien tant i per tant a les empreses de cirurgia no els hi interessa que aquesta informació sigui de coneixement públic. És molt important que abans de prendre la decisió de passar per quiròfan, o de fer una dieta, t’informis de tots els perill que a la llarga pot suposar.

"Cal ser molt amables amb les corporalitats de la gent: no opinar sobre el cos de ningú i començar a acceptar que la diversitat corporal existeix i existirà i per tant l’hem de celebrar"

Fotos de Jordi Borràs

L’octubre passat publicaves ‘Operació biquini’ on parles conceptes com la grassofòbia, la pressió́ estètica, la cultura de la dieta, l’alimentació́ intuïtiva, etc. Què és l’alimentació intuïtiva?

L’alimentació intuïtiva és una manera d’enfocar la nostra relació amb el menjar. És un terme creat per Evelyn Tribole i l’Elyse Resch, dues nutriòlogues que defensen que la restricció genera molts més problemes a la llarga que donar permís per poder menjar de tot I sanar la teva relació amb el cos, relació que ha estat intoxicada per la cultura de la dieta. La cultura de la dieta vol que t’aprimis i la teva salut li és igual, amb l’alimentació intuïtiva el pes no entra en la equació però sí que milloris la teva manera de relacionar-te amb el menjar: sense culpes i des del benestar. Per a mi va ser molt inspirador perquè jo vinc de fer moltes dietes i em vaig sentir que m’ajudava moltíssim. Per sort cada cop apareixen més nutriòlogues que lluiten contra la cultura de la dieta i que treballen des de un lloc molt més respectuós. Per exemple, Raquel Lobatón amb la seva alimentació inclusiva. Totes parteixen d’un lloc molt similar, lluitar contra la grassofòbia mèdica i acceptar que tots els cossos I vivències són diferents, per tant no ens pot anar bé el mateix. Hem de tornar a connectar amb el que ens demana el cos.

L’estiu és terreny fèrtil per a la pressió estètica. Quin diries que és el repte principal en aquest sentit? Com podem millorar la relació amb el menjar i amb la nostra salut?

Primer de tot saber d’on venen tots aquests missatges tòxics que ens fan odiar el nostre cos. Identificar-los i ser conscients que són violència. Que no devem res a ningú, ni estar primes, ni anar depilades, ni tenir una pell perfecta. Compartir amb la nostra gent de confiança les nostres inseguretats també és molt important. I sobretot ser molt amables amb les corporalitats de la gent: no opinar sobre el cos de ningú i començar a acceptar que la diversitat corporal existeix i existirà i per tant l’hem de celebrar.