Els assassinats d’infants a mans dels seus pares o de parelles o exparelles de les mares són fets que els mitjans fa com a mínim una dècada que expliquen. Ara bé, reconèixer que matar les criatures és una forma extrema de violència masclista, perquè té l’objectiu d’infligir un mal irreparable en les dones, és una mirada molt més recent en les cobertures informatives, que han anat incorporant la perspectiva de gènere davant d’aquests crims.
El Codi Civil català impedeix des d’aquesta setmana que, davant d’indicis fonamentats de violència masclista, els pares puguin estar-se, visitar i comunicar-se amb els seus fills i filles. L’obligatorietat frenarà la tendència judicial fins al moment, que ha estat prioritzar el manteniment de la relació entre pares i infants a pesar que els homes exerceixin violència. Uns mesos abans, el Codi Civil espanyol es va modificar també amb l’objectiu de “consolidar jurídicament que un maltractador no pot ser un bon pare”.
Des del 2015, la llei de protecció a la infància i l’adolescència reconeix els menors exposats a violència masclista com a víctimes, però la creença que fins ara ha regit la majoria de decisions judicials és just la contrària. De les 47.000 ordres de protecció atorgades a dones davant la violència masclista el 2019 al conjunt de l’Estat, només en un 3% dels casos es van suspendre les visites dels pares als infants en comú.
Fa deu anys de l’assassinat de Ruth i José, les criatures de 6 i 2 anys de Ruth Ortiz, que mediàticament es recorda com a cas Bretón. Tot i que la sentència establia que José Bretón, pare dels infants, havia matat els seus fills “com a venjança contra la seva exdona”, aquell assassinat no es va jutjar sota la Llei De Violència de Gènere.
La majoria dels assassinats d’infants a mans dels pares o parelles o exparelles de les mares els han comès homes després de separar-se, és a dir, en un moment en què han perdut capacitat de control sobre les dones. En un intent d’exercir poder de nou sobre elles, per la via que sigui, els nenes i nenes es converteixen en un instrument per continuar exercint control sobre les dones. L’extrem és decidir assassinar les seves criatures i causar així a les dones un mal irreparable.
El concepte de violència vicària per referir-se a la violència que un home exerceix sobre els infants amb l’objectiu de fer mal a la mare va encunyar-lo la psicòloga Sonia Vaccaro l’any 2012. És un terme d’ús incipient i que recentment s’ha estès en les cobertures informatives. Segons la corresponsal de gènere d’El País, Pilar Álvarez Molero, tot i ser un concepte que fa només tres o quatre anys que es fa servir, arran de “casos tan terribles com el d’Itziar Prats i el cas de Beatriz Zimmerman i les seves filles Anna i Olivia a Tenerife, s’ha popularitzat”.
Sobre la creixent atenció informativa davant d’aquesta forma de violència masclista, Violeta Molina Gallardo, periodista d’Igualtat a El Periódico, observa que la sensibilitat amb la qual es fa la cobertura difereix molt entre uns i altres mitjans de comunicació i assegura, que, malauradament, la cobertura “sol estar limitada a l’assassinat de menors”, en lloc de mantenir-se en el temps. Que els mitjans de comunicació “incideixin en què es tracta d’una extensió de la violència masclista, l’exponent més cruent de la mateixa” i s’allunyin del relat del “desequilibri mental” de l’agressor, és bàsica per informar-ne, remarca la periodista. Alhora, recorda que la manera de fer-ho és comptant, més enllà del cas concret, amb dades i expertes que permetin contextualitzar: “Cal aclarir que la violència vicària adopta altres formes no mortals: com agressions, amenaces, segrestos o maltractament infantil entre d’altres”, concreta Molina Gallardo.
El cas Bretón va marcar tot just fa una dècada un precedent i a partir del 2013 les menors van començar a ser registrades com a víctimes de violència de gènere. Com recull Público, des de llavors, una quarantena de menors han estat assassinats a l’Estat Espanyol per violència de gènere.
Malgrat aquests avenços, les deficiències d’un sistema que no és capaç de combatre aquest tipus de violència contra els infants i les dones segueixen sent evidents. I caldrà veure com evoluciona després de les modificacions de la Llei de protecció a la infància i l’adolescència, aprovada al maig. Segons aquestes modificacions, es preveu la creació d’un registre unificat que permetrà, d’una banda, fer un seguiment dels casos i, a més a més, fer una recopilació estadística que vol garantir l’atenció a la víctima.
Defugir la crònica de successos, assignatura pendent
Pel que fa a l’abordatge informatiu dels casos de violència vicària, Molina Gallardo considera que quan un infant és assassinat, el gruix de mitjans de comunicació fa un enfocament de periodisme de successos que “incideix en els detalls del crim amb massa sensacionalisme”. Com ara Antena3, que va difondre imatges de com s’extreia el cos d’una de les dues criatures del mar i va convertir en exclusiva mediàtica el trasllat del cos d’Olivia, la filla gran de Zimmerman a Tenerife. I aquesta és la tendència, no un cas aïllat.
Durant setmanes, les principals cadenes televisives de l’Estat Espanyol, van retransmetre tots els detalls de la recerca de les petites i el seu pare, amb especulacions de tota mena. No només això, el sensacionalisme, la recerca mediàtica de la commoció més que no pas de la comprensió dels fets a través de recursos informatius, en la cobertura de desaparicions és habitual i, quan es tracta de menors es tendeix a vulnerar el respecte a la intimitat de la infància. El cas de Tenerife no ha estat una excepció, i diversos mitjans, com ara Antena 3, es van recrear difonent imatges de les criatures, continguts buits i dramàtics, no guiats pel rigor periodístic.
Evitar mostrar qualsevol relació causa-efecte entre la violència vicària i les circumstàncies com ara la voluntat de les dones de divorciar-se, per exemple, és imprescindible per tal de fer una cobertura corresponsable davant aquesta forma de violència masclista. Una pràctica que tot i constar en diferents guies de recomanacions periodístiques, està lluny de ser instaurada.
En el cas de Tenerife, com en molts d’altres, diversos mitjans Antena 3, La Sexta o Telecinco generen un terreny fèrtil d’impunitat de l’autor. Molina Gallardo assenyala que amb el cas de les nenes assassinades a Tenerife “hem vist mitjans de comunicació escrutant la vida sentimental de la mare”, donant veu a qui la culpaven per haver-les deixat a l’home, etc. I recorda que “l’únic culpable de les agressions és el maltractador”.
Álvarez Molero sosté que el perill està en com es presenten els fets. No és el mateix dir que “ella mai havia denunciat la seva parella”, que explicar que “ella mai havia denunciat la seva parella, com passa en el 80% dels assassinats masclistes, segons dades oficials”. Remarca la importància que té incloure el percentatge, perquè “aclareix que el sistema falla si la gran majoria de les dones no denuncien”, remarca.
La irrupció d’una nova generació de bones pràctiques
Tot i aquesta tendència sensacionalista del gruix de les cadenes televisives estatals, Molina Gallardo reivindica la feina d’algunes periodistes que han treballat amb perspectiva de gènere, “per fer una gran labor pedagògica per explicar a la societat en què consisteix la violència vicària”, assegura.
En la mateixa línia, Álvarez Molero reconeix que “cada cop les cobertures són millors” i trenca una llança a favor de la implicació d’un grup de periodistes especialitzades que tracten aquests casos amb “honestedat, professionalitat i respecte”.
Són exemple de tractament rigorós aquests articles de El País i Público, que lluny de caure en el sensacionalisme, tant pel que fa a la forma com al contingut, parlen de la violència vicària de la mà d’expertes i aporten explicacions que permeten entendre el problema i ajuden a reflexionar. Seria el cas també de cobertures com les que van fer TV3, TVE, La Sexta, El País o eldiario.es, aportant contextualització al cas i afavorint la comprensió d’aquesta forma de violència.
El repte pendent de la cobertura sobre casos de violència vicària és “tractar amb més assiduïtat els temes en els quals els menors també són víctimes de violència de gènere i posar el focus en què passa després de les agressions”, planteja Álvarez Molero.
Molina Gallardo va més enllà i apunta la necessitat sistemàtica de formació en perspectiva de gènere dels i les periodistes i afirma que “millorar la cobertura de les diverses violències masclistes no pot estar liderat per la voluntat d’unes poques periodistes sensibilitzades, sinó que ha d’estar propiciada pels mitjans de comunicació”, responsables de garantir les condicions per fer-ho als i les seves professionals.
Publicado en:
