Jo també he estat víctima de violència obstètrica

 

SAIOA BALEZTENA - CRÍTIC

Jo també he estat víctima de violència obstètrica

SAIOA BALEZTENA - CRÍTIC

Vivim en un sistema patriarcal que fa un ús utilitarista de la dona, sobreprotegint-la al llarg de l’embaràs, i lliurant-la a la solitud un cop realitzada la seva funció: portar una nova criatura al món

Amb prou feines havia passat un mes des que vaig parir quan llegia aquest article de la Clara Blanchar. Em vaig sentir profundament identificada amb el relat que feia dels tabús del primer mes de postpart. Em va fer pensar. I vaig decidir que, un cop em recuperés del meu part, escriuria la meva experiència. Ho he intentat més d’un cop, però han hagut de passar 9 mesos per tenir prou forces com per mirar dins meu i trencar aquesta pàgina en blanc. Com a mare, periodista i feminista, estic convençuda que explicant les nostres experiències lluitem contra la invisibilització de la maternitat.

Ho reconec: malgrat creure que durant els gairebé 9 mesos d’embaràs m’havia informat prou per afrontar el part i postpart de manera respectada, ignorava completament les hostilitats a les quals ens exposem moltes dones un cop som mares. Però, per quin motiu s’amaguen aquestes ombres? Com pot ser que l’embaràs compti amb un seguiment rigorós de la salut de la dona i, en canvi, el sistema de salut públic ens abandoni havent parit? Per què se’ns estigmatitza a les dones que denunciem la violència obstètrica?

La pressió social i la contínua idealització tant de la maternitat com del postpart també posen pals a les rodes a totes aquelles dones que ens fem preguntes com aquestes per treure la maternitat real de l’armari, com diu la companya Esther Vivas. Vivim en un sistema patriarcal que fa un ús utilitarista de la dona, sobreprotegint-la desmesuradament al llarg de l’embaràs, i lliurant-la a la solitud un cop realitzada la seva funció: portar una nova criatura al món.

"Els hospitals anteposen les seves necessitats a les recomanacions dels organismes de la salut"

El cas és que, segons dades de l’Institut Nacional de la Salut i Excel·lència (NICE), el trencament de bossa precoç passa només en al voltant del 8% i el 10% dels parts, i davant d’això, hi ha dues opcions: esperar fins que el part comenci per si sol —de fet, del 60% al 95% de les dones ho fan 24h després, motiu pel qual aquesta mateixa font recomana no induir-lo abans d’aquest termini— o, pel contrari, induir-lo. El nostre desig era no intervenir el part, però l’equip mèdic de l’Hospital de Sant Pau ens va dir que el seu protocol contemplava la intervenció 12 hores després del trencament de bossa. Vam aconseguir allargar aquest termini 4 hores més, però no va ser suficient. I, com sospitava, aquesta decisió va fer que el part culminés amb cesària i infecció neonatal. Aprofito per recordar que segons l’Institut Nacional d’Estadística, l’any 2018, del número global de parts a l’Estat Espanyol i a Catalunya, el 26,23% i 28,6%, respectivament, van ser per cesària. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que la tassa ideal de cesàries no hauria de superar entre el 10% i el 15%. Un cop més, els protocols dels hospitals anteposen les seves necessitats a les recomanacions dels organismes de la salut, obrint la porta d’aquesta manera a la vulneració dels drets de les dones.

Bé, la primera setmana de vida del nostre fill —envoltat de cables i sondes— va estar marcada per inacabables dies a l’UCIN. De sobte, vam viure en una bombolla on no podíem diferenciar els dies de les nits. Una realitat per la qual, sorprenentment, ningú ens va preparar. No ja en els cursos prepart, que no dediquen cap sessió a la possibilitat d’acabar en una unitat de nounats, sinó durant l’etern part, quan era fàcilment deduïble que teníem moltes probabilitats que acabéssim allà —segons Gemma Ginovart, Directora de la Unitat de Neonatologia de l’Hospital de Sant Pau, el 15% dels naixements acaba a la unitat de nounats—.

Recordo que, un cop tenia el nostre fill a sobre, amb el cos i el cor trencats, em perseguia una pregunta: fins a quin punt haguéssim pogut evitar aquell desenllaç? Però no em volia torturar, després de tantes hores i amb el dolor intens de les contraccions que em provocava la inducció d’oxitocina, vam ser incapaços d’aturar la medicalització a la què ens van induir. I dic que vam ser incapaços perquè, malgrat el patiment, si d’alguna cosa n’estic orgullosa és de la connexió i suport indestructible amb la meva parella. Els que em coneixen saben que sóc forta i perseverant. Però aquells dies vaig caure. I quan els professionals de Sant Pau ens van dir que la salut del nostre fill depenia d’una cesària, vam perdre la batalla. Tant és així que, amb la situació de vulnerabilitat en la qual em trobava, no puc entendre que m’impedissin estar acompanyada durant la intervenció. L’acompanyament no pot dependre del tipus de part, principalment perquè es molt més necessari quan aquest es complica i ha d’acabar amb una cesària d’urgència. Em falten paraules per explicar el dolor que em provoquen aquests records.

"El filtratge que determina la depressió postpart i que dóna accés a l’atenció psicològica implica que insinuïs que et planteges treure’t la vida"

Sempre he pensat que amb el naixement del nostre fill va morir una part de mi i en va néixer una altra. I 9 mesos després segueixo treballant per reconciliar-me amb mi mateixa. Ho faig pel meu compte perquè, a causa de les retallades de la sanitat pública, el filtratge que determina la depressió postpart i que, per tant, dóna accés a l’atenció psicològica al postpart, implica que insinuïs en un test que et planteges treure’t la vida. Les vivències de part i postpart són bèsties per a tothom, i cal que la sanitat pública acompanyi amb suport psicològic aquesta etapa de vital necessitat. Personalment, intento tatuar-me al cor, encara sense èxit, les paraules d’una psiquiatra de nounats: “la cicatriu és una medalla per a les dones”. Però, tot i el romanticisme d’aquelles paraules, a hores d’ara sóc incapaç de mirar la meva cicatriu sense que em provoqui un dolor profund.

I perquè cap dona més vegi els seus drets agredits, acabo amb una doble crida. La primera, a les mares. Expressem-nos. No permetem que les nostres vivències siguin silenciades. Fer-les públiques ens fa més fortes. I la segona, al feminisme. Abordem, també, aquesta qüestió. Ara més que mai, cal que els feminismes combatin el decalatge entre els discursos favorables als parts respectats i l’intervencionisme que vivim als hospitals.

Publicado en:

Critic diari