Carla Vall (Vilanova i la Geltrú, 1989) és advocada penalista, especialitzada en violències masclistes i criminòloga. L’any passat va publicar ‘Trenqueu en cas d’emergència’ (Univers, 2022), un manual per a víctimes i supervivents de violències masclistes. L’entrevisto a fons per parlar de la seva trajectòria, del debat de les violències sexuals i de la polèmica llei del ‘només sí és sí’.
Fugim del soroll mediàtic. Com recordes la teva infantesa?
Vinc d’una família políticament molt compromesa i, per tant, mai m’ha estat aliè reivindicar drets. La persona amb la qual em vaig criar va ser la meva àvia materna, ferma republicana d’esquerres. Amb ella vaig viure la primera noció feminista que tinc. Recordo que quan tenia cinc anys, ella em deia que jo havia de lluitar per les que no podien fer-ho, i em va transmetre moltes idees amb relació a la justícia. Des de petita sabia què volia ser advocada
En canvi, si no m’equivoco, mentre estudiaves dret et vas plantejar deixar-ho. És així? Què va passar?
Des d’abans de l’adolescència havia militat en l’esquerra independentista, com a feminista, i en el moment que començo a fer Dret, arriba un moment en segon de carrera que començo a tenir molts dubtes perquè hi havia moltes assignatures de dret que no m’interessaven per res… Fins i tot, em vaig plantejar anar a fer educació social. Sort que no ho vaig fer…
Què et va fer continuar?
Que el meu objectiu era molt clar: jo volia ser advocada i, per tant, vaig veure que tot el que no m’agradava, com el dret administratiu, probablement, no ho necessitaria. Una de les grandeses del dret és que, precisament, tot i ser un sistema que has de comprendre, no tens per què exercir totes les branques.
En quin moment vas decidir especialitzar-se en la lluita contra les violències masclistes?
Quan vaig patir violència, tot just quan vaig començar a estudiar Dret. De fet, vaig fer un curs que es deia ‘Violències masclistes, una perspectiva multidisciplinària’, i en aquell moment recordo una de les meves companyes girar-se cap a mi i dir-me, “això és el que t’ha passat a tu”. Qui ens va impartir aquella es va convertir, després, en el meu psicòleg i recordo clarament que li vaig demanar que m’havia de curar a escala Premium, perquè necessitava recuperar-me de la meva vivència per poder-m’hi dedicar. Ho vaig tenir clar.
Per tant, d’alguna manera, la teva trajectòria també va arrencar per haver-lo patit a la teva pell…
Sí, per això i perquè recordo aquella sensació de no saber que havia de fer. Vaig viure una mena d’engany: des de petita tothom ens diu com hem de ser una bona dona perquè no ens passi res, i alhora, ningú ens diu com hem d’actuar quan pateixes violències. De fet, quan ho vaig viure, recordo perfectament que d’això no podíem parlar, perquè jo soc de poble i tindria un estigma a sobre. Però, jo tenia clar, que si no ho relatava la meva pròpia experiència, no tindria l’oportunitat de recuperar-me. El silenci és una opció molt caducada; és l’estratègia que han adoptat les generacions anteriors i que nosaltres sabem molt bé que no ha servit per res.
Et van faltar referents?
Sí. Això va ser cap a l’any 2009, quan feia tot just cinc anys que s’havia aprovat la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra les Violències de Gènere. I, en aquell moment, tot i que hi havia advocades que es dedicaven a això, era molt difícil poder-les trobar. I no sabíem on anar. Per sort el context ha canviat molt.
"Encara no hi ha hagut un 'mee too' en el periodisme, fent aquesta cobertura tan groga dels casos s’evita parlar del que està passant en el sí de la professió.
És la trampa perfecta"
Mentre preparava aquesta entrevista mirava la teva trajectòria. En els últims mesos, entre altres moltes coses, t’hem vist recollir el premi Menina 2022 en Justícia Feminista del Ministeri d’Igualtat, has guanyat casos com el d’en Jordi Borràs o la Paula Bonet, i també ets la coordinadora, juntament amb la psicòloga Aina Troncoso Reverter, del Departament d’Abusos de l’Acadèmia del Cinema Català.
Estic en un moment molt feliç de la meva vida, i a més a més, com que estic complint amb un compromís que ve de lluny, sento que tots els preus a pagar, pel fet d’ocupar aquest lloc, tots els cops que pugui rebre com a símbol de tot això que dius, valdrà la pena, perquè aquí no ens rendirem. Penso que hi ha una gran diferència quan fas les coses perquè les creus, i que des d’aquí és des d’on hem pogut vestir una estructura molt sòlida.
Es veritat que hem crescut molt ràpidament, però és que al meu equip tinc companyes amb les quals estudiava. Venim des del convenciment pràcticament polític i professional. Nosaltres hem triat aquesta trinxera, i que ens moguin serà bastant difícil. Som molt joves, la mitjana d’edat d’aquest despatx està a la trentena. Hem consumit un quart de vida de la nostra vida professional, doncs que s’esperin…
Una de les violències que patim les dones és la infantilització. Sent un equip tan jove, heu patit aquest menyspreu de la vostra tasca??
Sovint ens tracten com si fóssim un grup d’amigues que estem jugant a les batalletes. També és veritat que a mi, personalment, m’ha ajudat ser una tia molt alta. Perquè m’ho hagués menjat moltíssim, i aleshores t’adones com en aquest món del Dret, que és tan masculí, tot el que té a veure amb la política i la comunicació no verbal, juga un paper fonamental.
En la lluita contra les violències masclistes, fins a quin punt és important visibilitzar-les?
Jo vaig decidir explicar-ho perquè em sentia un frau callant. Veia incompatible acompanyar a dones que patien violències sense dir que jo mateixa l’havia patit. I després, també, perquè, tot i que en aquell moment hi havia forca experiències de visibilització, n’hi havia poques de supervivència i vivència. Una de les coses a desmuntar i que explica molt bé la Nerea Barjola és que tu pots revertir la violència que has patit i que tothom pot sortir. Això no ha de suposar un estigma.
Personalment, per mi és una mera cicatriu, de fet, des de fa uns anys el 25N ha deixat de parlar de mi com a persona, només m’interpel·la com a professional i activista. Vaig tancar una etapa. I penso que les dones que ocupem diversos llocs a nivell social, si ho hem viscut i sobreviscut, hem de poder transmetre aquest missatge, perquè ens han ensenyat que les víctimes, pràcticament, estan mortes en vida, i això és mentida. En aquest sentit, em molesta com sovint els mitjans de comunicació fan al·legories de la ferida, el dolor existeix, però ensenyar-lo en un moment tan vulnerable quan la ferida està oberta, no sé fins a quin punt ajuda. Sé que és molt menys atractiva la cicatriu, però potser és el que hauríem d’ensenyar.
Els mitjans de comunicació tenen un repte pendent amb el relat de les violències, no creus?
Encara no hi ha hagut un mee too en el periodisme i crec que fent aquesta cobertura tant groga dels casos s’evita parlar del que està passant en el sí de la vostra professió. És la trampa perfecta. I, no podem oblidar que hi ha mitjans que han comés delictes. S’han filtrat dades i imatges de les víctimes, això actualment està al Codi Penal d’una manera molt clara amb la reforma de la Llei Integral de Garanties per la Llei de Llibertat Sexual, i per tant estem assistint a un canvi d’era. El que passa és que hem viscut molts anys d’avenços feministes, i ara hem tocat paret. De fet, crec que hem pecat una mica d’ingenuïtat pensant que aquests avenços serien així per sempre.
Els referents són importants també a la ficció. Isabel Coixet ho ha demostrat a El sostre groc. Tu mateixa has participat en aquest documental i en la defensa.
És una de les coses més boniques que he viscut com a professional, quan estava redactant fa unes setmanes la denuncia per Fiscalia en nom de l’Ajuntament de Lleida, i mentre emprenia la signatura, vaig sentir que havia signat poesia jurídica. Segurament una de les coses més boniques que he fet mai. He après molt de totes les dones que han participat en el projecte, des de la guionista fins a la directora, Isabel Coixet. El vincle que tenen entre elles sent tan diferents, com han pogut acabar amb generacions i generacions de víctimes dins d’un mateix espai… Penso que aquest procés de rendició de comptes, tant públiques com jurídiques, està sent preciós, estan sortint moltes més supervivents d’aquestes violències, ara que tot just s’ha penjat a internet el documental, encara surten més dones explicant el que han patit.
I em sembla important destacar la tasca fonamental del periodisme d’investigació en aquest cas, la Núria Joanico i l’Albert Llimós han aconseguit que, a través d’una investigació periodística, es destapin molts anys de silenci. Això és molt lluminós. Primer, perquè en el món del periodisme no es destinen normalment recursos per fer aquestes investigacions, i perquè, alhora, el que s’havia delegat només al dret respecte a trobar casos que no estiguessin prescits va fracassar, i ha sobreviscut, gràcies al fet que la Isabel Coixet ha rescatat aquesta història. Però, que passa amb totes les víctimes que no tenen aquestes persones al darrere per fer un documental?
Dius que hi ha prou material probatori per portar el cas a judici. En quin punt està ara mateix?
Sabem que els Mossos d’Esquadra estan citant, no només a totes les víctimes que van del documental, sinó que, a més a més, s’estava rescatant informació d’altres bandes. Cal recordar que la denúncia no anava només contra els autors, sinó contra dues dones que tenien càrrecs dins de l’Aula del Teatre, i que amb la seva inacció van actuar, encara no sabem ben bé en quina figura jurídica, però sí com a còmplices d’aquestes accions. No només no les van aturar sinó que van demanar silenci a les professores que demanaven que s’havia de fer alguna cosa…
Per tant, es reobrirà el cas?
Està en procés de reobrir-se. Fiscalia té coneixement d’aquests fets que podrien ser delictius i el que esperem és que conclogui aquest expedient i decideixi interposar la denuncia davant els Jutjats d’Instrucció i que, en conseqüència, ens puguem personar ja directament en el procés judicial.
"A mi el que hem preocupa és el més del 92% de les víctimes que no denuncien"
Aquests dies et llegia a Twitter dir que “el debat sobre violències sexuals sempre va més enllà del cas concret. Les acusacions ens hi trobem sovint: no és només provar els fets sinó condemnar la mirada antiga i masclista, el pacte de cavallers. El temps us juga en contra. Esteu sols.” Què vols dir?
Les generacions d’advocats més antigues sovint pensen que amb la seva sola presència, o repetint els arguments que han fet servir fins ara, les generacions d’advocacia més joves hauríem de respondre amb la por que es responia a la seva època. Però, hi ha hagut un trencament en aquestes formes de diàleg, s’ha trencat la comunicació del tot. Perquè parlem codis absolutament diferents i, en aquest xoc, tenim un avantatge que és flagrant: el seu món s’esgota.
Al fil de la presumpta violació del futbolista Dani Alves, s’ha parlat molt de la gestió del seu advocat, basada en qüestionar la versió de la víctima.
Entenc que Martell pot tenir la seva diversió com a penalista. És a dir, hi ha casos que jurídicament són macos de treballar. Però, més enllà dels avenços i retrocessos en els drets, que no tenen perquè ser sempre en idea de progrés, sí que és cert que la seva mirada és molt pròpia d’una generació que, com dic, s’està esgotant. Penso que hi ha un trencament molt gran. Ho hem vist amb en Plácido Domingo, quan diu que eren altres temps, i després s’adona que aquest discurs ja no l’acull ningú i per això canvia de versió… Són senyors que estan enquistats en un altre temps, perquè fins i tot amb senyors de la mateixa generació ja no poden ni dialogar. Jo, a vegades, m’he trobat que a les portes d’entrar a sala, els advocats contraris et fan brometes, del tipus, “tu segur que ets lesbiana perquè qui podria suportar tot això”.
Amb el cas del Saül Gordillo, com amb Dani Alves, es qüestiona que les imatges mostrin que les víctimes tenen una actitud de normalitat.
Clar, és més fàcil explicar el populisme en un segon que la ciència en dos minuts. La gent es pensa que les víctimes es queden quietes sense fer res, quan en realitat la majoria intenten fer coses. És a dir, moltes vegades es llegeixen les conductes evitatives, com intentar fer veure que no està passant res, simplement perquè la víctima té por de que hi hagi un exercici de violència superior. I això no significa que estigui consentint. És més, en aquestes circumstàncies qui voldria consentir? A un lavabo de discoteca, amb un tio que no coneixes… És una imatge del consentiment molt masculina, com si ells fossin irresistibles i nosaltres no tinguéssim cap altra cosa a fer que cedir als seus desitjos.
Socialment, inclús, es tendeix a qüestionar la víctima. En el cas de l’Alves, perquè “ell pot tenir sexe amb qui vulgui”, deien…
Aquesta mirada està molt estesa, el problema d’aquests casos de famosos és que, està clar que ells no busquen sexe, busquen violència perquè és un bé indisponible. Ells, que ho poden tenir tot, volen una cosa que no és disponible, encara té més sentit la violència sexual dins d’aquest marc. Posem-ho en el terreny patrimonial: ells no volen una cosa que poden comprar aquí, al passeig de Gràcia, ells volen una cosa única i exclusiva feta per ells.
No podem acabar sense parlar de la llei del ‘només sí és sí’. Més enllà del soroll, com la valores?
Jo la valoro molt positivament. No em considero una persona ni propera al partit. No els he votat mai ni he tingut cap altre simpatia que no sigui la d’entendre que aquesta llei és beneficiosa per totes. I penso que existeix un canvi de paradigma, primer perquè, com que és una llei orgànica i integral, el que fa és obrir la mirada i dir, com que això no és una qüestió penal, produirem una sèrie de serveis per acompanyar a les víctimes.
Aleshores, d’on neix el conflicte?
A mi em fa la sensació que hi ha diversos grups parlamentaris que no s’han llegit la llei. No em fa vergonya dir que sempre he estat de l’esquerra independentista, però, darrerament, he sentit bastanta vergonya del seu posicionament. La llei del només sí és sí és una llei que no es pot criticar per punitivista, per exemple. Si ho fas, és perquè o no l’has llegit o no l’has entès. Tens una d’aquestes dues incapacitats. És de vergonya sortir i dir coses eminentment falses, simplement amb l’objectiu de distingir-te políticament. Això és molt greu; perquè cada vegada que es debat sobre aquesta llei, aquí rebem desenes de trucades de víctimes que volen saber que passa amb el seu cas. I s’està provocant un dolor immens.
El problema són les reduccions de condemnes, és així?
Una cosa és la discussió que podem tenir els juristes amb relació a la tècnica legislativa, però sincerament, dubto molt que molts dels grups parlamentaris tinguin el coneixement estricte com per opinar sobre això; a mi moltes vegades em produeix dubtes, perquè no parlem només de violència sexual, sinó del dret penal com un òrgan complet. Insisteixo, sento molta vergonya i, a més a més, penso que hi ha un risc bastant gran de que això allunyi la gent de la política. Jo tinc clara la meva trinxera, que és la jurídica, i això m’allunya. No han llegit la llei.
No t’has posicionat massa públicament sobre aquesta qüestió.
No ho he fet perquè no vull afegir soroll, però em sembla greu el que s’està fent per quatre vots.
Les crítiques venen, fins i tot, des de persones que s’anomenen feministes. Com vius aquesta guerra dins del feminisme?
Ho visc des de la misèria intel·lectual; si aquesta llei no els hi sembla antipunitivista és perquè no estan a favor de l’antipunitivisme, estan demanant a les dones que no denunciïn. Ho diuen a un col·lectiu, les dones, que tradicionalment no han exercit els seus drets. Això fa tuf de seudoprogre i el problema és que quan hi hagi un problema no els hi trucaran amb elles, ens trucaran a nosaltres perquè hi haurà una dona que està a l’hospital perquè l’han intentat assassinar. L’aproximació a la realitat material la tenen bastant lluny aquestes persones, i és molt cruel.
Però, a tu et preocupen les reduccions de condemnes?
Més simbòlicament que materialment. I ho explico molt fàcilment: em preocupen el més del 92% de les víctimes que no denuncien, perquè suposa un percentatge molt elevat d’agressors que mai passarà pel sistema de justícia ni per cap altre sistema que pugui fer front a aquestes violències. Això sí que em preocupa.
I no vull defugir la pregunta, em crida molt l’atenció que a qui els hi preocupa aquesta reducció de condemnes siguin aquelles persones que tradicionalment no han vetllat pels drets de les dones. Les reduccions de les condemnes em semblen terribles perquè, sempre què no hi hagi un índex de reinserció em sembla perillós. I, a més a més, perquè tradicionalment ja s’han rebaixat les sentències amb els recursos. Ens ha passat sempre, tenim condemnes de vuit anys i, a partir de recursos, es rebaixen. Ara tinc diversos casos al Suprem que estem a dos anys sobre condemnes que eren de sis-vuit anys. Potser tenim un problema de valorar quina és la pena que mereixen per perpetuar la violència que exerceixen. Perquè crec que, encara queda un reducte, no només jurídic sinó també social, que pensa que la violència sexual és un contacte físic que deixa poca lesió.
